This is not The Winter's Tale as we know it and the fact that it is in Catalan is the least of the differences. Those familiar with the work of Teatre Romea's Artistic Director, Calixto Bieito from his visits to Edinburgh and the Barbican will have some idea what to expect from this company.
While Bieito is not directing Conte D'Hivern himself, many of the trademarks that made his versions of Hamlet and Macbeth so exciting or infuriating, depending on taste, are present.
The production, which somehow gets by with a cast of only six, has been updated using modern dress and setting the drama around a boardroom table rather than a king's court. The modernity is reflected in loud music that veers between jazzy horns and surf music played by an onstage duo.
The acting is also very different from what one has come to expect from, say, the RSC, who performed this play at the Roundhouse at the turn of the year.
Seeing the performances under director Carme Portaceli in the almost equally round auditorium of the lovely Teatre Romea could make one wonder whether Shakespeare actually originally wrote this play in a 100 minute Catalan version, so well does it suit the Latin temperament.
This is really the key to Srta Portaceli's production. In sunny Barcelona, actors are just much more expressive that in icy England. As a consequence, the levels of angst that Leontes usually only reaches far into the play are achieved in the early scenes. The stressed out executive, played in a bravura performance by David Bagés, dresses like a disco star in black suit and matching shirt with the top four buttons undone
Once he begins to doubt his wife's fidelity, Leontes has nowhere to go but downhill. As a consequence, the final scenes, which are radical enough anyway, portray him as a man years into a breakdown which is so bad that he is unable to believe his senses or differentiate reality from dreams.
His suspicion doesn't seem unreasonable when you see his attractive wife dancing with Manel Sans's sleazy, moustachioed Polixines, a cuckolder if ever there was one.
That jealousy is fearsome, as the Chairman of the Board instantly gets blindly angry and cannot escape his rage. This gives Gabriela Flores playing Hermione the chance to defend herself calmly, pictured like a Velasquez Madonna, prior to her fatal collapse.
The ensuing exit of the lady allows Srta Flores to transform before our eyes into Paulina, defending her mistress with a fiery vehemence that may never previously have been seen attached to this part.
As the play moves from Sicilia, evoked by an unlucky 13 snowy TV screens, to Bohemia (pink pansies), the production's excisions become clearer.
Four of the play's most attractive characters have been chopped. Autolycus, that potentially hilarious snapper-up of unconsidered trifles, leads the list, along with the comic duo of shepherds and the bear by which Antigon (sic) is chased after exeunting. Mamillius too practically bites the dust, only seen as a smiling photo on Dad's mobile phone.
What is left in Bohemia is the pair of youthful lovers. Rockstar Florizel and his beautiful young overalled bride Perdita (Nao Albet and Neus Bernaues) look as if they have wandered into the wrong theatre, having been cast in Hair - El Musical at the Apolo around the corner.
The path of their true love doesn't run too smoothly, as Polixenes and Camil (sic) appear from within the audience to chase them towards a happy ending.
Even that is different, as most of the play's magical final scene is relegated to those TV screens, prior to a touching series of reunions and an ambivalent ending.
Purists will hate this production, with so much cut and the remainder given a Romea makeover. As always though, this company has come up with something very exciting, even for those that don't speak a word of the language, and ensured that the spirit is true to the original.
The translation below is courtesy of Google Translate so apologies if there are a number of errors.
Conte d'hivern
De William Shakespeare, traduïda al català per Joan Sellent
Teatre Romea, Barcelona
Això no és Conte d'Hivern com la coneixem, i el fet que és en català és la menor de les diferències. Els que estan familiaritzats amb el treball artístic de Teatre Romea, director, Calixto Bieito de la seva visita a Edimburg i al Barbican tindrà una idea de què esperar d'aquesta empresa.
Si bé no és l'adreça de Bieito Conte d'Hivern a si mateix, moltes de les marques que van fer les seves versions de Hamlet i Macbeth tan excitant o irritant, segons el gust, estan presents.
La producció, que d'alguna manera se les arregla amb un elenc de tan sols sis anys, s'ha actualitzat amb roba moderna i establir el drama al voltant d'una taula de juntes en comptes de tall d'un rei. La modernitat es reflecteix en la música a tot volum interpretat per un duo en l'escenari que gira entre les banyes de jazz i la música surf.
L'actuació és també molt diferent del que s'ha arribat a esperar de dir la RSC, que va realitzar aquesta obra a The Roundhouse a finals de l'any.
Veient les actuacions sota la direcció de Carme Portaceli, a l'auditori gairebé a parts iguals ronda de la bella Teatre Romea podria fer que un es pregunti si realment originalment Shakespeare va escriure aquesta obra en una versió en català 100 minuts, de manera que així l'hi demana el temperament llatí.
Aquesta és realment la clau per a la producció de Srta Portaceli. A l'assolellada Barcelona, els actors són molt més expressiva que en gel Anglaterra. Com a conseqüència, els nivells d'angoixa que Leontes en general només arriba lluny en el joc, s'aconsegueixen en les primeres escenes. El estressat executiu, juga en una brillant interpretació de David Bages, es vesteix com una estrella de discoteca en vestit negre i camisa a joc amb els quatre primers botons de desfer
Una vegada que comença a dubtar de la fidelitat de la seva esposa, Leontes té a on anar sinó cap avall. Com a conseqüència, les escenes finals, que són prou radical de tota manera, el retraten com un any a l'home en una crisi que és tan dolenta que no pot donar crèdit als seus sentits o diferenciar la realitat dels somnis.
La seva sospita no sembla raonable quan vegi el seu ball dona atractiva amb mala qualitat de Manel Sans, bigotis Polixines, un cuckolder si mai hi va haver una.
Que la gelosia són terribles, com el President de la Junta a l'instant a cegues es va enfadar, i no pot escapar de la seva ira. Això li dóna al seu paper com a Hermione Gabriela Flors l'oportunitat de defensar-se amb calma, a la foto com una Madonna Velásquez, abans de la seva col lapse fatal.
La sortida posterior de la dama permet Srta Flors per a transformar davant dels nostres ulls a Paulina, la defensa de la seva senyora amb una vehemència de foc que mai abans va poder haver estat vist s'adjunta a aquesta part.
A mesura que el joc de Sicília, evocats per una mala sort 13 pantalles de televisió de neu, a Bohèmia (pensaments rosa), escissions la producció s'ha tornat més clara.
Quatre dels personatges més atractius de l'obra han estat picats. Autòlic, que pagre potencialment hilarants-per foteses irreflexiu encapçala la llista, juntament amb el duo còmic dels pastors i l'ós pel qual Antigone (sic) es va perseguir exeunting. Mamilio també pràcticament mossega la pols, només es veu com una foto somrient al telèfon mòbil del meu pare.
El que queda en Bohèmia és la parella d'amants joves. Rockstar Florizel i la seva jove i bella núvia overall Perdita (Nao Albet i Bernau Neus) es veuen com si s'han desviat cap al mal teatre, després d'haver estat emesos en Hair - El Musical a la sala Apolo tocar.
El camí de la seva veritable amor no funciona gaire bé, com Políxena i Camil (sic) apareixen dins de l'audiència a perseguir cap a un final feliç.
Tot i que és diferent, ja que la majoria de l'escena màgica final de l'obra es relega a les pantalles de televisió, abans de tocar una sèrie de reunions i un final ambivalent.
Els puristes odien aquesta producció, amb un tall molt i la resta donat un canvi d'imatge Romea. Com sempre, però, aquesta empresa ha arribat amb una cosa molt emocionant, fins i tot per aquells que no parlen una paraula de la llengua, i ha assegurat que l'esperit és fidel a l'original.
La traducció a continuació és cortesia de Google Translate per disculpes si hi ha una sèrie d'errors.